John Cage

En l'exposició de John Cage ens van mostrar las diferents obres que va fer aquest artista on reflectia la seva filosofia sobre la música. En el principi de l'exposició, Jordi que era el guia, ens va explicar qui era John Cage i el seu motiu que li va portar a fer aquelles obres extremadament diferents en les composicions que es feien en aquell temps. John Cage, des de petit, va estar educat estrictament en el món de la música, a ell no l'agradava seguir els models de música i que li manessin estrictament, però això volia que la música fos lliure i que s'ampliés els paràmetres que hi havia imposats en ella. Per aquesta causa, John Cage veia el món de la música com un ambient caòtic i sense cap ordre, volia que la música fos lliure i sense cap pauta, per això, va utilitzar l'atzar com mètode de composició de les seves partitures gràcies el llibre 'I Ching'.
En l'exposició vam entrar en una sala on hi havia una reproducció d'un piano de John Cage que estava lleugerament modificat, ja que hi havia incloses entre les cordes del piano elements metàl·lics, trossos d'esponja,... que quan tocaves, el so era molt diferent del piano normal. El so que es produïa era molt curiós i em produïa la sensació de contrarietat ja que m'agradava com s'escoltava però, també, em produïa incomoditat i inquietud.
Em va sorprendre molt la part en què Jordi, va explicar que John Cage es va tancar en una sala insonoritzada per veure si es podia crear un silenci absolut, però la seva sorpresa va ser que hi havia tant silenci que podia escoltar la circulació de la sang del seu cos i cada so que es produïa en ell. Va arribar a la conclusió que en la nostra vida estem envoltats de sons no intencionats i que el silenci absolut en realitat no existeix, cada element té la seva musicalitat no intencionada.
Cada vegada que avançava l'exposició em vaig donar compte que l'art contemporani no és solament la part superficial de l'obra, si no la idea que hi ha darrere de cada obra i l’ importància i reflexió que ens poden causar a nosaltres. Per això, les obres de John Cage em va portar a la reflexió de que la música en realitat és un element lliure que cadascú pot produir i crear sense cap pauta.

Tim Burton

Tim Burton és un productor de cine en què la seva estètica es basa en elements gòtics i obscurs. Va nèixer el 25 d'agost de 1958 en la ciutat de Burbank (California) on la major part de la seva infancia feia parodies amb el seu germà d'assassinats sangrents. El seu primer cortometratge animat el va fer junt amb uns dels seus amics quan tenia 13 anys. El cortometratge es titulava The Island of Doctor Agor, el qual el va seguir Houdini, on Burton va interpretar al escapista Harry Houdini. Després d'acabar els estudis de batxillerat va començar a produïr els seus primers treballs a la companyia Disney on va conèixer l'executiu Julie Hickson i Tom Wilhite. Gràcies a què va conèixer aquests dos homes ells li van financiar $60.000 per produïr i fer una adaptació del poema Vincent escrit per ell.
Per el cortometratge Vincent va rebre moltes crítiques positives i va ser llavors quan va ser el principi del seu salt a la fama per les seves pel·lícules.
La seva pel·lícula més reconeguda i alogiada és Eduardo Manostijeras per la seva estètica i la seva visió romàntica d'un noi que no sabia què era l'amor i sent finalment tal sentiment que resulta una pel·lícula emotiva i entranyable.
Ara en la actualitat Tim Burton se'l considera un cineasta que crea mons imaginaris amb personatges totalment inadaptables i enigmàtics i és una de les característiques on se'l pot reconèixer.

Edgar Allan Poe: Un àngel negre.

Al final aquest montatge serà el definitiu. No he pogut modificar completament el montatge però estic satisfet amb el treball que he fet. En aquest montatge vull representar el dolor de les morts femenines que va presenciar Poe durante la seva vida. Amb la última mort femenina que va presenciar va ser la de la seva dona Virginia. A partir d'aquest punt, amb els poemes com Annabel Lee i la seva biografia em va donar entendre que amb aquesta última mort volia ja anar-se'n d'aquest món i ser un àngel com la seva dona. Per això me representat com un àngel negra perquè Poe ja estava abatut en el seu últim tram de la seva vida i ja no tenia cap il·lusió en seguir el seu camí i no tenia més opció que esperar fins la seva mort i poder reunir-se, en fi, amb la seva dona i mare.

Titelles ''Don Juan Tenorio''

El dia 9 d'octubre els d'arts escèniques vem anar a veure una obra de titelles per adults que anava sobre Don Juan Tenorio. El desenvolupament de la història va començar interesant i bastant bé i al principi era bastant fluid. Hi havia parts en les que es feia molt lent i pessat i et quedaves empanat (per lo menys és lo que em passava a mi) però en general els titelles van estar bastant bé. La coordinació que tenia l'actor junt amb els titelles que interpretava era bastant impressionant i per a mi espectacular. Mentres manipulava els titelles t'oblidaves completament que l'actor era el qui el movia i et donava la sensació de que tingués també vida el titella que manipulava. La interpretació va ser bastant bona per part de l'actor, et creies el seu paper i es notava la seva gran concentració que tenia mentre interpretava.

En conclusió és una obra de titelles bastant treballat però amb petits errors sense importancia i amb una història que enganxa però de vegades perds l'interès en ella per el seu ritme lent en algunes escenes.

Nota: 6'5/10

La meva visió de les coses...

En aquesta foto el pla és picat amb una profunditat de camp limitada però profunda. La iluminació és intensa en el final i principi i una menys intensa en el mig del tub. Els colors són simples i freds, el blan i gris predominan majoritariament. El fora de camp és important ja que era un tub brut i deixiat al costat d'un dels edificis de Roc Umbert. L'enquadrament és bó ja que volia que surtis l'interior i la sensació de profunditat en la foto.

En aquesta foto el pla és frontal però amb una mica de confusió ja que es pot semblar que sigui pla tres quarts. La profunditat de camp és poca i la càmara a fet l'efecte una mica desenfocat i a donat més importància al objecte frontal ja que era el principal element de la foto. La llum és clara i intensa però darrere de les cadenes l'edifici que hi havia en el costat fa ombra i produeix un efecte de fred, en canvi, la part dreta i del fons de la foto la llum és molt intensa i més clara que en l'objecte fotografiat. L'enquadrament és bó, no es veu torta.

En aquesta foto el pla és de perfil amb una profunditat de camp bastant gran. La iluminació és més potent en el fons per el reflexa metàl·lic de la llum sobre la superficie d'alumini i menys potent en l'objecte rovetllat. Els colors són freds i la textura en general de la foto és metàl·lica per el material en què estan fets els objectes de la foto. El fora de camp si que és important ja que està format per un plafó metal·lic i l'objecte de davant de la foto era com un tub amb circumferències que arribava fins dalt del edifci. L'enquadrament és bó ja que volia donar més importancia en l'efecte que fa el plafó metàl·lic en la foto que no pas el tub.






En aquesta foto el pla és contrapicat i tres quarts amb una profunditat de camp no gaire ampli. La iluminació de la foto és bastant clara a la part de dalt per el cel i una mica més fosca en la part de baix a la dreta. Els colors són freds i la textura de la xemeneia de rovellat fa que l'ambient fred tingui més força conjunt amb la façana del edifici. La composició de la foto està formada per l'edifici vell i la xemeneia principalment. L'enquadramente és bó però guanya més terreny visual la xemeneia per el seu color fosc.

En aquesta foto el pla és frontal amb una profunditat de camp nula. La iluminació de la foto és clara i els colors freds. El fora de camp és tan sols una pared on hi havia aquest objecte. L'enquadrament és bó i no hi ha molta complicació sinó més o menys la composició de la foto és sencilla.

La meva visió de les coses...

En aquesta foto el pla és tres quarts i amb una captura una mica lluny de l'escenari fotografiat. La profunditat de camp és petita i la importància del fora de camp també. La foto està composada per dos edificis en ruines on es pot veure per la valla que hi estan fent obres en l'edifici de l'esquerra. La llum i colors són molt apagats i dóna la sensació de solitut i també de desordre per els elements que s'hi presenten en la foto com les finestres trencades, les valles, les parets mal bé, etc. L'enquadrament és bó però el cel guanya una mica de terreny en la foto.

En aquesta foto el pla és frontal amb una profunditat de camp nula i sense destacar res.
La llum i els colors que es poden veure fan la sensació de vell i abandonat. L'objecte que destaca més en lo que es veu en la foto és la señal amb fletxes per el color vermell que té ja que és el color que destaca més en aquesta foto comparant amb el color fred del banc i la resta d'objectes. L'enquadrament és bó però amb l'acabament de la pared de la part dreta de la foto dóna la sensació de que estigui una mica tort.

En aquesta foto el pla és general i contrapicat amb una profunditat de camp bastant gran també. La llum és dèbil i els colors són bastant apagats donant la sensació de soletat i abandonament de aquest carrer de Roc Umbert. El fora de camp no és important en aquesta foto. Destaca molt més els dos edificis del costat que el centra de l'imatge. L'enquadrament és bó.

En aquesta foto el pla és contrapicat amb una profunditat de camp bastant gran on fa que tingui més importancia l'objecte fotografiat amb aquests dos elements. La llum i colors de la foto fa que l'ambient sembli fred i hostil i amb la textura de rovellat de l'objecte fa que hi tingui més força aquesta sensació. L'enquadrament més o menys està bé ja que l'objecte no és que estigui molt ben centrat.


En aquesta foto el pla és frontal amb una profunditat de camp bastant gran però desenfocat i això fa que tingui més importancia la flor. La iluminació de la foto és una mica dèbil i fa que hi hagi la sensació de que l'entorn sigui fred i els colors més destacats són el de la flor fa que hi hagi encara més importancia en la foto l'objecte fotografiat. L'enquadrament no és gaire bó i es nota que està torta i mal enquadrada.

Pluja d'idees i diari del procés.

Fotomuntatges de proba per definir la textura i l'ambient de l'imatge.


· Día 24/09/09
- Buscar creu gòtica o creu cristiana.
- Camí amb arbres del cementiri de Cardedeu.
- Camp o descampat.
- Entrada del cementiri de Cardedeu.
- Cel per la tarda.- Espelma.
- Maquillatge.


· Día 28/09/09
- He fet les primeres fotos de les primeres idees que vaig tindre fa alguns dies.
- He començat per la creu de la serreta de Cardedeu, el cel de la tarda, plantes seques... He afegit més idees com una foto de la via del tren i un carreró.
- Com a idea tinc dos fotomuntatge, els dos similars però canviant d’espai: un combinant el cel de tarda, el camí del cementiri de Cardedeu, l’entrada del mateix cementiri i la creu on me posat arreplegat de la serreta de Cardedeu. L’altre és combinant com a fons el carreró y en mig la creu i jo arreplegat amb el cel de tarda. El significat de les dos fotomuntatges és el mateix, la vida de Poe rodejada de morts de dones apreciades per a ell i que han anat pesant-li sobre d’ell, la creu és l’element important per representar-les.
- He començat el muntatge He combinat la foto principal de la creu i jo i la del cel de tarda aplicant filtres amb to de melancolia.


·Día 05/10/09
- He pensat en un altre muntatge, la idea és pintar-me els ulls de color negre y agafar una espelma encesa i mirant fixament a la càmera representant el corb. Vull transmetre la mirada inquietant de un corb. L’habitació estaria en les fosques per tal de ser més inquietant solament amb la llum de l’espelma.


·Dia 11/10/09
- He modificat la idea del dia 28 de setembre. He canviat el filtre que vaig posar abans per un filtre de ‘’enfoque suavizado’’ i he canviat la saturació posant-la en blanc i negre el fotomuntatge. El fons també l’he canviat per un altre similar però en aquest es veuen les columnes d’electricitat i una grua per semblar més melancòlic i agobiant.
- Estic bloquejat, no sé com avançar més el primer fotomuntatge. Cada cosa que canvio no em convenç. Començaré a treballar amb l’altre idea i aquest fotomuntatge el deixaré parat durant uns dies fins que em torni la inspiració.
- Després de estar durant hores pensant què fer per tal de veure la idea en el fotomuntatge en el que m’he quedat bloquejat, per fi ho he arreglat. Sols en afegir unes ales per representar la enyorança en les figures femenines que va perdre i apreciar tant.

·Dia 14/10/09
- He pensat en afegir alguns corbs en el cel perquè hi hagi més homenatge a Edgar Allan Poe en el fotomuntatge.

Sicari a punt de matar...

Fa dues setmenes vam començar a fer fotos amb els artístics un fotomuntatge sobre la història que vam fer amb el diari de teatre els d'arts escèniques. Ens hem ajuntat amb els d’arts plàstiques per fer el fotomuntatge . Vam estar fent fotos en la Roc Umbert de Granollers per començar a tindre una idea de les perspectives i els plans en què constarà el fotomuntatge. Amb les persones que faig aquest fotomuntatge són la Soraya i la Lorena que s’encarreguen de l’imatge i la foto, i jo m’encarrego de fer la historia i el guió literari. Ahir, divendres, vam començar a fer les fotos definitives del fotomuntatge que tenim ja pensat i plantejat.El guió literari ja escrit ho llegireu a continuació:

Guió Literari

La història tracte sobre un home jove que l'única sortida que té és treballar de sicari. És el seu primer encàrrec i està nerviós i amb una mica de por. Mentre parla per teléfon amb el que li dóna les indicacions i l¡encàrrec, obre la porta de casa seva i agafa l'informe de l'entrada on hi ha l'informació de la víctima que té que matar. Quan penja el teléfon es dirigeix a la sala d'estudi on mira fixament l'informe en la taula sentat i comença a buscar la direcció de la víctima per tal que després ho tingiu a mà. Tanca l'informe, es posa els guants i agafa una maleta per guardar l'informe, la pistola i el seu cargament. Guarda el material i es disposa a sortir a fer l'encàrrec, es para un moment amb dubtes i nerviosisme però es convenceix a si mateix i surt per la porta.

Últim poema d'Edgar Allan Poe: Annabel Lee

ANNABEL LEE

Hace ya bastantes años, en un reino más allá de la mar vivía una niña que podéis conocer con el nombre de Annabel Lee. Esa niña vivía sin ningún otro pensamiento que amarme y ser amada por mí.

Yo era un niño y ella era una niña en ese reino más allá de la mar; pero Annabel Lee y yo nos amábamos con un amor que era más que el amor; un amor tan poderoso que los serafines del cielo nos envidiaban, a ella y a mí.

Y esa fué la razón por la cual, hace ya bastante tiempo, en ese reino más allá de la mar un soplo descendió de una nube, y heló a mi bella Annabel Lee; de suerte que sus padres vinieron y se la llevaron lejos de mí para encerrarla en un sepulcro, en ese reino más allá de la mar.

Los ángeles que en el cielo no se sentían ni la mitad de lo felices que éramos nosotros, nos envidiaban nuestra alegría a ella y a mí. He ahí porque (como cada uno lo sabe en ese reino más allá de la mar) un soplo descendió desde la noche de una nube, helando a mi Annabel Lee.

Pero nuestro amor era más fuerte que el amor de aquellos que nos aventajan en edad y en saber, y ni los ángeles del cielo ni los demonios de los abismos de la mar podrán separar jamás mi alma del alma de la bella Annabel Lee.

Porque la luna jamás resplandece sin traerme recuerdos de la bella Annabel Lee; y cuando las estrellas se levantan, creo ver brillar los ojos de la bella Annabel Lee; y así paso largas noches tendido al lado de mi querida, — mi querida, mi vida y mi compañera, — que está acostada en su sepulcro más allá de la mar, en su tumba, al borde de la mar quejumbrosa.

Comentari

Aquest és l'últim poema que va escriue Poe abans de morir inspirat a la seva dona morta Virginia. Va ser publicada en el mateix any que va morir Poe en 1849. La parella que surt en el poema, el protagonista i Annabel Lee, està inspirat segurament en l'amor que tenien mutuament Edgar Allan Poe i Virginia. Aquesta conclusió és perquè en el poema parla com s'enamoren ells dos sent uns nens, una similitud molt gran com va pasar amb ells dos, Poe i Virginia. Després parlar de l'amor que tenien i com els àngels li van arrebatar a la seva dona però ell els hi diu que encara que els separin, l'amor que senten mutuament serà com estar junts.

Fragments de ''El Cuervo''.

Fragments on mostra melancolia per la perdida de Leonora:

''¡Ah! aquel lúcido recuerdo de un gélido diciembre; espectros de brasas moribundas reflejadas en el suelo; angustia del deseo del nuevo día; en vano encareciendo a mis libros dieran tregua a mi dolor. Dolor por la pérdida de Leonora, la única,virgen radiante, Leonora por los ángeles llamada. Aquí ya sin nombre, para siempre.''

''Escrutando hondo en aquella negrura permanecí largo rato, atónito, temeroso,dudando, soñando sueños que ningún mortal se haya atrevido jamás a soñar. Mas en el silencio insondable la quietud callaba, y la única palabra ahí proferida era el balbuceo de un nombre: “¿Leonora?”Lo pronuncié en un susurro, y el ecolo devolvió en un murmullo: “¡Leonora!”Apenas esto fue, y nada más.''

''Entonces me pareció que el aire se tornaba más denso, perfumado por invisible incensario mecido por serafines cuyas pisadas tintineaban en el piso alfombrado.“¡Miserable —dije—, tu Dios te ha concedido, por estos ángeles te ha otorgado una tregua,tregua de nepente de tus recuerdos de Leonora! ¡Apura, oh, apura este dulce nepente y olvida a tu ausente Leonora! ”Y el Cuervo dijo: “Nunca más.”''

''“¡Profeta! —exclamé—, ¡cosa diabólica! ¡Profeta, sí, seas pájaro o demonio! ¡Por ese cielo que se curva sobre nuestras cabezas, ese Dios que adoramos tú y yo, dile a esta alma abrumada de penas si en el remoto Edéntendrá en sus brazos a una santa doncella llamada por los ángeles Leonora, tendrá en sus brazos a una rara y radiante virgen llamada por los ángeles Leonora! ”Y el cuervo dijo: “Nunca más.”''


Comentari

En aquests fragments es pot veure com recorda intensivament a una firgura perduda, que en aquest cas és Leonora, amb melancolia. Quan entra el corb dintre de casa seva, el personatge d'aquest poema comença a preguntar per Leonora i el corb diu la resposta ''Nunca más'', sabent el personatge que sempre li dirà la mateixa resposta segueix insistint amb una falsa esperança.

Alguns que en analitzat el poema creuen que ha estat inspirat en un aspecte de la vida de Poe, l'autor d'aquest poema. Es dedueix que potser està inspirat amb la mort prematura de la seva mare Eliza Poe, o per la llarga enfermetat de la seva dona Virginia.

Edgar Allan Poe

La seva vida pintada de negra.

La vida d'Edgar Allan Poe va estar rodejada de morts de figures femenines. La seva mare va morir quan ell tenia 2 anys, des de llavors l’imatge de la seva mare morta el va obsessionar i turmentar durant tota la seva vida i a causa d’aquesta obsessió va tindre la creença de que tota bellesa i bondat tenia un final prematur. L’altre mort que li va afectar va ser de la seva madrastra. El seu padrastre John Allan (d’aquí el seu cognom que el va agafar d’ell) li va ocultar l’enfermetat de la seva madrastra i un dia després del funeral de la seva madrastra va caure en depressió i melancolia. L’última mort que li va afectar més que les altres va ser de la seva dona Virginia, que va morir de tuberculosis. Va ser un cop molt dur per a ell i en aquest fet els seus problemes psicològics es van agravar i va caure en depressió, al alcohol i les drogues.

Nota

Amb aquestes morts que li van afectar durant tota la seva vida, vull representar en una sola imatge la seva perspectiva sobre la mort guiantme amb l'estètica dels seus poemes i contes. Més endavant començaré a publicar la pluja d'idees d'aquest fotomuntatge que vull donar a terme.